La primera de les competències i la base de tota educació emocional és la consciència emocional.
És la capacitat per prendre consciència de les emocions pròpies i de les emocions dels altres, incloent-hi l’habilitat per captar el clima emocional d’un context determinat.
(Bisquerra, 2009, pàg. 148).
Què implica, doncs, tenir consciència emocional?
a) Prendre consciència de les pròpies emocions.
b) Donar nom a les emocions.
c) Comprendre les emocions dels altres
d) Acceptar les nostres emocions per acceptar els altres.
La presa de consciència de les emocions passa per observar què sentim, el temps necessari per a què aquesta experiència afectiva tingui lloc.
En aquest post aprofundirem en l’apartat a) del conjunt d’implicacions que té aquesta competència.
La conciència, clau en l'autoconeixement.
Si, com apunta Bisquerra, totes les emocions són útils, legítimes i adaptatives, cal veure aquests aspectes:
- Per a què ens serveix, per exemple, una emoció com la frustració?
- Què explica d’una mateixa?
- Quines creences, expectatives, projecte de vida subjauen darrere d’una experiència frustrant?
- Quins esquemes emocionals apresos que s’amaguen sota una emoció?
Com més coneguem de nosaltres mateixes, més podrem distingir si aquella emoció és innata o cal modificar-la per ser un patró adquirit.
Conèixer com valorem els estímuls exteriors tindrà un alt impacte al nostre autoconeixement. Realitzar una revisió d’algunes de les valències que recordem a determinats esdeveniments del nostre dia a dia, posaran llum a augmentar la nostra consciència emocional.
La conciència com a eix vertebrador
Mereix una atenció especial la paraula que introdueix aquesta primera competència: la consciència.
La consciència està relacionada amb el mindfulness, la relaxació i la meditació. L’enfocament que aquí s’ofereix va dirigit a vincular el concepte de consciència corporal amb la competència emocional per donar-hi una visió més àmplia.
La consciència és un aspecte de l’ésser humà que ha merescut atenció des de diferents disciplines com ara la neurociència, la psicologia, la filosofia així com diferents doctrines de caire espiritual. La mirada que s’ofereix en aquest marc teòric es relaciona amb la visió humanista d’aquest concepte.
L'atenció plena
Posar atenció en allò que sentim, posar consciència plena, o en paraules del neurocientífic Antonio Damasio “adonar-se” permet “reconèixer el que hi ha, sense vels, tal com apareix davant dels nostres ulls” (López, p. 29). I la segona meitat de l’asseveració és de vital importància perquè ens allunya dels judicis constants que emet la nostra ment.
Atendre la consciència ajuda a desvincular-nos del soroll mental que ens anuncia una vegada i una altra que ja estem de tornada de tot. El silenci mental i l’atenció plena al nostre sentir condueix al misteri de la ment i el cos observant-se en un conjunt integrat. D’aquest estat conscient podem submergir-nos al nostre interior per veure què emergeix. Enfocar-nos a la consciència ens ancora al moment present en què estem experimentant les emocions.
La consciència ja la posseïm tots els individus, no es practica, el que és exercitable és posar-hi atenció. Per això el mindfulness desenvolupa i aprofundeix en aquesta qualitat mental.
L'acceptació: el final del camí
La consciència la tenim a disposició, però centrar-nos en el Sati, com recullen els textos budistes en llengua pali, produeix una “observació equànime dels fenòmens” (López) “l’estat que és producte de “parar atenció de manera voluntària, amable ( fins i tot amb compassió) a l’experiència del moment present, sense jutjar-la o avaluar-la i sense reaccionar-hi.
És a dir, acceptant-la tal qual independentment que sigui agradable o no”, és a dir, aquest mindfulness emocional que aquí descrivim, ens sembla important com a pràctica per potenciar la consciència emocional.